Mingus Ah Um

Títol: Mingus Ah Um

Artista: Charles Mingus

Any d'enregistrament: 1959 (Columbia Records)

Introducció:

Enregistrat el maig de 1959 als estudis de Columbia Records a Nova York (el mateix estudi i any que Kind of Blue i Time Out), Mingus Ah Um és l'obra més rodona, coherent i emblemàtica del contrabaixista, compositor i director Charles Mingus. L'àlbum sintetitza amb una força tel·lúrica tot el ventall expressiu de la música afroamericana: des dels cants d'església i el blues primitiu fins al hard bop i l'experimentació avantguardista més sofisticada.

Innovació conceptual i estilística:

• Composició per a taller (Jazz Workshop): Mingus no escrivia arranjaments estrictes en partitures convencionals; dictava les melodies i harmonies d'orella a cada músic al piano, deixant espai per a la personalitat de cadascun però mantenint un control ferri de la direcció dinàmica i emocional de l'obra.
• Commoció de gèneres i arrels afroamericanes: El disc connecta el passat i el futur del jazz d'una manera inèdita. Fusiona l'energia extàtica del gospel, el stride piano de Nova Orleans i el swing clàssic amb dissonàncies punyents, acceleracions de tempo sobtades i crits vocals d'ànim durant la gravació.
• Compromís polític i sàtira social: Lluny de ser un exercici formal, la música de Mingus canalitza la ràbia i la denúncia contra la segregació racial dels Estats Units, fent del jazz un vehicle explícit de protesta civil.

La formació instrumental:

• Charles Mingus (contrabaix i direcció): Força motriu indispensable; el seu contrabaix rugeix amb una pulsió poderosa i una precisió rítmica volcànica.
• John Handy, Booker Ervin i Shafi Hadi (saxos): Secció de vents expansiva i visceral que combina el so aspre del blues amb solos d'una agressivitat expressiva memorable.
• Jimmy Knepper i Willie Dennis (trombó): Aporten colors rugosos, sonoritats típiques del jazz primerenc i glissandos d'arrel tradicional.
• Horace Parlan (piano): El seu estil rítmic i auster compensa la seva paràlisi parcial a la mà dreta amb una riquesa tímbrica i un tacte de blues exquisits.
• Dannie Richmond (bateria): El soci rítmic vitalici de Mingus; l'únic capaç de seguir els canvis sobtats de mètrica, tempo i intensitat que Mingus imposava en temps real.

Temes destacats:

• "Better Git It in Your Soul": Obertura torrencial en compàs 6/8 que recrea l'èxtasi d'una cerimònia religiosa de l'església baptista, plena de palmades, crits i swing frenètic.
• "Goodbye Pork Pie Hat": Una de les balades més commovedores de la història del jazz, escrita com a elegia fúnebre pel saxofonista Lester Young (mort pocs mesos abans de la gravació).
• "Boogie Stop Shuffle": Un groove veloç i amenaçador construït sobre un riff de boogie-woogie dissonant i fosc, que recorda la banda sonora d'un film negre urbà.
• "Self-Portrait in Three Colors": Balada cambrística i sense solos improvisats, construïda exclusivament sobre tres línies melòdiques superposades d'una sofisticació harmònica majúscula.
• "Fables of Faubus": Àcid manifest satíric dirigit contra Orval Faubus, el governador racista d'Arkansas que es va oposar a la integració escolar dels alumnes negres a Little Rock.

Llegat i transcendència:

Mingus Ah Um va consolidar Charles Mingus com l'hereu espiritual més legítim de Duke Ellington i una de les ments compositives més originals del segle XX. És un disc indispensable no només per la seva genialitat musical, sinó per la seva capacitat de fer dialogar la tradició amb la transgressió, oferint una música plena d'humanitat, fúria, humor i poesia.