Ella Fitzgerald Sings the Duke Ellington Songbook

Títol: Ella Fitzgerald Sings the Duke Ellington Song Book

Artista: Ella Fitzgerald (amb Duke Ellington and His Orchestra)

Any d'enregistrament: 1957 (Verve Records)

Introducció:

Enregistrat entre juny i octubre de 1957 a Los Angeles i Nova York, Ella Fitzgerald Sings the Duke Ellington Song Book és el tercer lliurament de la cèlebre sèrie de Songbooks de la cantant produïda per Norman Granz. Amb 38 temes repartits originàriament en una luxosa capsa de quatre LPs, aquest projecte és l'únic de tota la col·lecció en què el compositor homenatjat no sols era viu, sinó que participava activament com a arranjador, pianista, director d'orquestra i interlocutor musical d'Ella Fitzgerald.

Innovació conceptual i estilística:

• El compositor com a intèrpret: A diferència dels volums dedicats a Cole Porter o Rodgers & Hart (on els arranjaments s'encarregaven a tercers), aquí Ellington i la seva mà dreta, Billy Strayhorn, aporten la seva pròpia arquitectura sonora, establint una col·laboració directa entre la millor veu del jazz i el compositor més important de la història del gènere.
• Dualitat de formats: L'àlbum es divideix sàviament en dos enfocaments instrumentals: peces expansives i majestuoses amb la big band completa d'Ellington, i lectures d'una intimitat cambrística amb un quartet/septet d'estudi (acompanyada sovint pel guitarrista Barney Kessel, el violinista Stuff Smith o el pianista Paul Smith).
• L'apoteosi de l'scat vocal: A diferència d'altres songbooks més continguts, Fitzgerald aprofita la naturalesa instrumental de les melodies d'Ellington per desplegar la seva agilitat harmònica, culminant en peces on la seva veu actua com un instrument solista de metall sense lletra.

Una nòmina d'intèrprets llegendaris:

• Ella Fitzgerald (veu): En el punt àlgid de la seva maduresa vocal, combinant precisió d'afinació, capacitat narrativa per a les balades i un swing irresistible.
• Duke Ellington (piano, arranjaments i direcció): Aporta el seu toc pianístic percussiu i la seva elegància aristocràtica característica.
• Billy Strayhorn (piano i arranjaments): Artífex del lirisme subtil i les harmonies impressionistes en balades clau.
• Solistes de la Duke Ellington Orchestra: figures essencials com Johnny Hodges (saxo alt líric), Ben Webster i Paul Gonsalves (saxo tenor), Ray Nance (trompeta/violí) i Cat Anderson (notes agudes extremes a la trompeta).

Temes destacats:

• "Caravan": Clàssic exòtic recreat amb una potència rítmica desbordant, on Fitzgerald i la big band mantenen una tensió hipnòtica i vibrant.
• "In a Sentimental Mood": Balada d'un lirisme exquisit; la interpretació d'Ella destaca per una contenció emotiva i una respiració que embolcalla cada compàs.
• "It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)": L'himne programàtic d'Ellington, abordat a tempo frenètic amb una de les millors exhibicions d'scat de tota la carrera de la vocalista.
• "Sophisticated Lady": Una composició de gran complexitat harmònica que Fitzgerald resol amb una naturalitat desarmant i un to vellutat.
• "Lush Life": El desafiament harmònic i poètic de Billy Strayhorn, interpretat a veu i piano (Strayhorn al teclat) amb una fragilitat i un respecte pel text corprenedors.
• "Take the 'A' Train": Versió dinàmica i festiva que inclou la cèlebre introducció al piano i un joc vocal vibrant sobre els canvis d'acord.

Llegat i transcendència:

Guardonat amb el premi Grammy, aquest enregistrament monumental va redefinir la relació entre la composició per a gran orquestra i el cant solista. Va certificar Duke Ellington com un dels compositors fonamentals de la música clàssica nord-americana i va consagrar Ella Fitzgerald com l'única intèrpret capaç d'assimilar i elevar tot el ventall expressiu de l'univers ellingtonià.