Sarah Vaughan

Títol: Sarah Vaughan (reeditat posteriorment com Sarah Vaughan with Clifford Brown)

Artista: Sarah Vaughan

Any d'enregistrament: 1954 (EmArcy / Mercury Records)

Introducció:

Enregistrat entre el 16 i el 18 de desembre de 1954 a Nova York, Sarah Vaughan és l'àlbum més celebrat de la trajectòria de la cantant i un dels cims absoluts del jazz vocal modern. En una època en què les discogràfiques empenyien les veus femenines cap al pop orquestral comercial, la vocalista va exigir un enregistrament de jazz pur amb un septet de músics de primer ordre, destacant la col·laboració del jove i virtuós trompetista Clifford Brown. El resultat és una sessió d'una intimitat cambrística i una compenetració tècnica inigualables.

Innovació vocal i estilística:

• La veu com a instrument de vent: Sarah Vaughan utilitza el seu registre operístic de soprano/contralt (quasi tres octaves), el seu vibrato controlat i una afinació impecable com si fos un solista més de la secció de vent, frasejant amb la llibertat harmònica pròpia del bebop.
• Diàleg simbiòtic amb Clifford Brown: La interacció entre la veu càlida de Vaughan i el so radiant, líric i rodó de la trompeta de Brown representa una de les cimeres expressives del jazz. Lluny d'un simple acompanyament, ambdós s'entrellacen i es responen contínuament amb un contrapunt elegant.
• Format acústic i despullat: Arranjat amb gran sensibilitat pel flautista Ernie Wilkins, l'àlbum prescindeix de grans seccions de cordes per centrar-se en l'espai, el swing contingut i la textura transparent d'un petit grup instrumental.

Una formació instrumental d'elit:

• Sarah Vaughan (veu): Domini expressiu total, passant de la malenconia més ombrívola a jocs d'humor i agilitat rítmica desbordants.
• Clifford Brown (trompeta): Un dels músics més brillants de la seva generació; els seus solos i contracants destaquen per una puresa tímbrica i una inventiva melòdica immortals.
• Paul Quinichette (saxo tenor): Amb un to clarament influenciat per Lester Young, aporta suavitat, swing relaxat i calidesa a la fusta.
• Herbie Mann (flauta): Un element tímbric diferencial en la sonoritat del septet, afegint subtilesa i aire a les seccions harmòniques.
• Secció rítmica (Jimmy Jones al piano, Joe Benjamin al contrabaix i Roy Haynes a la bateria): La base habitual del trio de directe de Vaughan; un acompanyament d'una precisió dinàmica i un gust exquisits.

Temes destacats:

• "Lullaby of Birdland": La versió canònica del clàssic de George Shearing. Conté un dels solos de scat més cèlebres de Vaughan, seguit d'una alternança de solos enlluernadora entre trompeta, saxo i flauta.
• "April in Paris": Una balada interpretada amb una gravetat i una elegància sublims, on el to daurat de la trompeta de Brown embolcalla cada frase de la cantant.
• "He's My Guy": Mostra del swing relaxat i la capacitat de Vaughan per modular el registre greu amb una riquesa tímbrica gairebé teatral.
• "Jim": Interpretació d'una vulnerabilitat commovedora, sostinguda per un acompanyament mínim i un solo contingut de Clifford Brown que és pura poesia.
• "Embraceable You": El clàssic dels germans Gershwin deconstruït amb una sofisticació harmònica moderna, on la melodia es transforma en un exercici de lirisme subtil.
• "September Song": Tanca la sessió amb una maduresa reflexiva i una respiració lenta que deixen suspendre cada paraula a l'aire.

Llegat i transcendència:

Publicat només un any i mig abans de la mort tràgica de Clifford Brown als 25 anys, el disc s'ha convertit en un document històric d'un valor incalculable. Sovint citat per la mateixa Sarah Vaughan com el seu enregistrament preferit, va fixar el patró definitiu sobre com una cantant de jazz pot liderar un conjunt instrumental d'elit sense renunciar ni a la complexitat tècnica ni a l'emoció directa.